17 de Març de 2011
La comunicación ayuda
Anna Raventós y Alba Mudarra
Reconstruint records
Obres que miren el futur
El convidat ha donat molta importància a la documentació realitzada pel seu equip. Creu que només amb un treball exhaustiu per part de l’equip es poden aconseguir ni més ni menys que 30 entrevistes. <<Diaris, llibres i fins i tot objectes personals dels entrevistats com fotografies, cartes o banderes han estat vitals per a la producció del nostre projecte. Documentar-se és molt més fàcil del que sembla. A més, ha estat un plaer compartir tantes històries amb gent gran, ens ho han posat molt fàcil>>, ha comentat Canosa.
Visita http://www.memoriaviva.cat/
Adéu amb triomf indiscutible de WikiLeaks
L’auditori de la Facultat ja estava gairebé ple fins i tot mitja hora abans que és produís l’acte més important de les Jornades. Els estudiants anaven copsant la sala i es barallaven pels millors seients.
En uns minuts, els conferenciants que en aquell moments entraven per la porta es veien envoltats per un massiva pluja de flaixos. Centenars de fotografies es feien i el més buscat semblava ser el representant de WikiLeaks. El breu discurs introductori de Montserrat Filló silenciava l’aldarull generat pels presents.
Els primers premis eren per els estudiants de Blanquerna. Pío Vergès i Max Larruy, eren els més guardonats i els seus companys presents a la sala, aplaudien amb fervor per donar-los l’enhorabona. Seguidament, gran quantitat de persones han abandonat la conferència tot deixant alguns espais buits.
Més tard, el vice-degà de la facultat exposava el seu discurs exaltant la participació de Julian Bravo en l’àmbit de la publicitat, concedint-li el Premi Extraordinari Blanquerna. L’emotiu discurs finalitzava rendint tribut al convidat citant : << te debemos más que un premio>>.
El recent guardonat ha iniciat el seu discurs amb dificultats, com a conseqüència de l’emoció pel seu reconeixement. Un discurs dens però molt complet, on feia una explicació sobre l’evolució de la publicitat, els valors transmesos per aquesta i la implicació de la dona en el món laboral de la comunicació. El ponent va donar per finalitzat el seu discurs, i la seva complicitat amb el públic va ser tal, que va rebre una llarga ovació.
Després, el professor de la facultat va ser l’encarregat de dirigir el discurs posterior d’un premiat. El llicenciat en sociologia de la comunicació Joan Sabaté Salazar va justificar les raons per les quals, WikiLeaks era la guanyadora del Premi Blanquerna de Comunicació. Joan Sabaté compartia les claus de l’èxit del premiat tot dient: << premiamos a WikiLeaks por su poder democratizador i por defender la transparencia del periodismo>> . En aquell precís instant, un cúmul de gent va retornar a la sala per tal d’escoltar fil per randa el que digués el premiat.
El convidat Kristinn Hrafnsson, representant del WikiLeaks des de setembre de 2010, iniciava el seu discurs, agraïnt l’important premi de la universitat. També lamentava la falta d’assistència del creador de l’entitat, Julian Assange. L’evolució del seu discurs va orientar-se a l’exemplificació d’algunes accions WikiLeaks com per exemple la publicació d’un vídeo de l’assassinat de periodistes a Bagdad al juliol de 2007. Finalitzant el seu discurs, va aconseguir fer riure a la gent donant les gràcies amb castellà i disculpant-se posteriorment per la seva dicció.
Finalment, el degà Miquel Tresserres va tancar l’acte donant gràcies als convidats i als estudiants per assistir. <<Confieu en vosaltres>> va ser l’aportació final del representant de la facultat per donar ànims a tots els presents.
En pocs minuts, aquell acte tant multitudinari és reduïa a quatre persones mal contades, que arreplegaven els seus escrits. En aquell moment vaig veure clar que era el moment d’abandonar l’escena.
Visita:
Jorge Muro
La comunicación como motor de impulso social
La Obra Social "la Caixa" ha realizado esta tarde en la facultad de comunicación de la Universidad Blanquerna, una conferencia sobre la comunicación como motor de impulso social. Montse Blanco y Dani Zafra, responsables del departamento de comunicación y marketing de La Obra Social "la Caixa", han presentado la estructura, los valores y objetivos de la fundación. Se trata de una entidad de referencia a escala internacional comprometida con los derechos humanos, la paz, la justicia y la dignidad de las personas.
La Obra Social "la Caixa" pretende incidir en tres sectores: en la administración pública, en las empresas, fomentando la Responsabilidad Social Corporativa, y en las ONG's. Pretende ser un apoyo para las entidades ya existentes a través de las cuales ejerce su labor social. Su objetivo es contribuir al progreso de las personas y de la sociedad con especial incidencia en los colectivos más vulnerables, ya sea a través de programas propios, alianzas estratégicas o colaboraciones con terceros. Los objetivos de la entidad están orientados a la transformación social sostenible y a la generación de oportunidades para las personas; tanto a nivel nacional como internacional. La Obra Social "la Caixa", que gestiona el dinero que la financiera destina a la acción social, se basa en la solidaridad, integridad, humanismo y trascendencia; entendida como vocación transformadora.
Hasta 2004, la entidad social no apostó por la comunicación corporativa. Pero, a partir de la fecha, se crea el departamento de comunicación y marketing. Es a partir de este momento, que la Obra Social "la Caixa" se percata de que la inversión en comunicación repercute de forma positiva en la financiación de nuevos proyectos. En 2011, a pesar de la crisis, la fundación ha invertido 500 millones de euros; la misma cifra que invirtió los 3 años anteriores. De estos 500 millones, el 71% se destina a acciones sociales, el 13% a medio ambiente y ciencia, el 11% a la cultura y el 5% a educación e investigación.
Finalmente, los conferenciantes han presentado los distintos proyectos de la fundación. Éstos tienen como objetivo dar a conocer, sensibilizar e implicar. Todas las campañas de La Obra Social "la Caixa" tienen como denominador común un estilo realista y un tono muy cercano y emotivo, que logran conseguir mediante el uso de música suave, de primeros planos y situaciones reales.
El proyecto INCORPORA es un programa de integración laboral de personas en situación de exclusión social o con algún tipo de discapacidad. Con esta campaña se pretende fomentar la responsabilidad social corporativa en las empresas. Hasta la fecha, 13.600 empresas están vinculadas al proyecto Incorpora y 32.000 personas han conseguido una nueva oportunidad de trabajo.
CAIXA PRO INFANCIA es un proyecto que lucha contra la pobreza infantil del cuarto mundo a través de distintas entidades sociales. En este proyecto se han invertido 50 millones que han sido destinados a ayudas de tipo alimenticio, sanitario y de promoción socio educativa.
CIBER CAIXA SOLIDARIA se presenta como un programa de voluntariado que, de la mano de la administración pública, pretende ejercer una labor social de formación en el ámbito de las nuevas tecnologías en hospitales, cárceles y centros de mayores.
Federica Selvatico y Sonia Alfaro
La vida no termina después del
diagnóstico
Creatividad y compromiso social
El ser humano nació, es y será comunicador. Los hombres desde sus inicios siempre han tenido la necesidad de contar al mundo sus inquietudes, problemas, alegrías, vivencias o cualquier tipo de suceso que les ocurriera en su vida. Pero, ¿son todos los hombres y mujeres capaces de contar al mundo sus enfermedades? No. Es necesario un proceso exhausto y profundo para realizarlo.
Una vez se diagnostica una enfermedad se debe ser capaz de interiorizarla, sufrirla, hacer el duelo, reconocer que existe un problema, aceptar que hay que vivir con él y finalmente ser capaz de contarlo al mundo. Presentamos dos casos de la capacidad que el hombre tiene de contar al mundo sus propias tragedias y llevarlas a la gran pantalla. Ser capaz de contar y conmover como lo han hecho no es fácil.
 |
| Comic María y yo (Miguel Gallardo) |
<<María y yo>> es un film documental basado en el libro titulado con mismo nombre. Éste trata la enfermedad del autismo desde el punto de vista de un padre, en éste caso, Miguel, el autor. El tono sarcástico, humorístico, irónico y optimista utilizado es una de las características que hacen de esta pieza especial y única. También, tiene la capacidad de provocar diversidad de sentimientos en el espectador, que van desde la carcajada más grande hasta al llanto más profundo. Tal y como dijo Félix Fernández de Castro, <<la enfermedad es así y así la quisimos transmitir tanto Miguel, padre María y autor del libro, como yo>>. ¿Porqué hacer una película que como tema principal tiene una enfermedad, que en muchos casos es desconocida por muchos de nosotros? Tanto el libro y la película se sacaron a la luz para que la gente que lo puede estar viviendo sepa que no está sola, y para los que no, que sepan que existe.
 |
| Artículo publicado en el Periódico sobre la enfermedad de P. Maragall |
Por otra parte, <<Bicicleta, cuchara, manzana>>, es otro film documental que trata otro tipo de enfermedad, el Alzheimer. En éste caso, el protagonista es Pasqual Maragall, exalcalde de Barcelona i expresidente de la Generalitat de Cataluña. La película nos cuenta como al protagonista y consecuentemente a su familia le afecta la enfermedad del olvido. De que manera a este personaje, que en su día fue y es para nuestro país, es incapaz de leer, escribir o no saber como denominar a ciertas cosas porqué ya no existen en su cabeza, han sido olvidadas. También, lo que se pretendió desde el primer momento fue crear un <<audiovisual>>, así lo denominó por primera vez la familia Maragall, para recibir ayudas para la creación de un centro para la cura y prevención de ésta enfermedad a los futuros enfermos, la actual juventud. Por éste motivo se precisó crear consciencia social y crear sentimientos a los espectadores para que hubiera un apoyo y una ayuda a este proyecto. Carles Bosch junto con la familia Maragall lo consiguieron. Fueron capaces con éste proyecto de conmover a los espectadores, hacerles sentir qué es lo qué pasa cuando no sabes como se llaman las cosas o como una familia puede sentirse al ver un ser querido apagarse
lentamente.
 |
| Fotograma del documental <<Bicicleta, cuchara, manzana>> |
Éstos dos films documentales hacen sentir que es necesario hacer ruido con las enfermedades, porqué todas y cada una de ellas son universales, en un momento u otro nos pueden cambiar la vida.
Otros vídeos de interés:
Alzheimer El autismo infantil
Reconstruint records
Obres que miren el futur
 |
| Francesc Canosa fent la xerrada |
Fins ara, B24 no havia assistit a cap Showroom però avui ho ha fet. Francesc Canosa, professor de la casa, ha donat una breu explicació sobre el projecte que encapçala, Memòria Viva, dedicada a la creació d’informació audiovisual sobre la història d’Unió Democràtica, partit creat l’any 1931. Ho ha fet de manera senzilla i informal. Si a això li sumes la poca afluència de gent, es podria dir que ha semblat una sessió de classe comú. Únicament els constants flaixos de fotògrafs inexperts han fet recordar que no ho era.
El projecte va començar quan el Francesc Canosa se’n va adonar que no hi havia cap memòria en format audiovisual sobre aquest tema. A més, en voler documentar-se es va trobar també amb que <<el propi partit desconeix la seva memòria>> . Després de declinar un possible documental per motius econòmics, va decidir fer un conjunt d’entrevistes a persones directament implicades, gent evidentment gran que ha viscut Unió Democràtica en guerra, repressió i llibertat.
 |
| Francesc Miralles, un dels entrevistats. |
Però no tot han estat flors violes, l’edat dels entrevistats ha fet que la seva memòria debilitada crei històries que no han existit mai, la qual cosa podria debilitar la veracitat de certs continguts del reportatge, però és millor això que res. A més, la vida de 30 persones que van lluitar tant per una causa mereix un reconeixement, <<cinc dels entrevistats ja han mort, però la seva memòria seguirà viva gràcies a nosaltres>>
Per què Memòria Viva?
Edgar Alsina
La Mirada europea de l'altre: integració vs. integrisme
Aquest matí ha tingut lloc a l'auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna una conferència sobre la integració de l'altre en la societat. En un principi estava enfocada en el marge europeu, però han estat els propis convidats els que s'han centrat en Catalunya. Els conferenciants han estat Norbert Bilbeny (catedràtic d'ètica de la UB) i el president de la Generalitat de Catalunya entre 1980 i 2003, Jordi Pujol; l'encarregat de presentar-los ha estat el degà de la FCB, Miquel Tresserras.
L'acte s'ha iniciat amb una qüestió que havien de debatir els dos conferenciants: quina ha de ser la política del futur respecte a l'immigració?
Norbert Bilbeny ha començat citant tres frases que Jordi Pujol havia dit durant la seva presidència, per explicar que la immigració no és un problema si se sap com tractar-la. La primera: <<fer país>>, com a necessitat de formar una comunitat capaç de conviure respectant-nos els uns als altres; la segona: << és català qui viu a Catalunya>>, assenyalant que no s'ha de fer ninguna distinció entre els habitants de la comunitat autònoma; i la tercera: <<convivencial>>, referint-se a que és més important fomentar una bona convivència entre els ciutadants, que forçar una ràpida integració. A més, a comentat el lema Canadian Experience per demostrar que la integració no és més que una experiència col.lectiva. A continuació, el catedràtic ha mencionat que el principal problema és la cohesió social, saber dur-la a terme i, sobretot, ser capaços de mantenir-la. El secret està en crear un clima favorable per a la convivència, i així motivar als ciutadants per adaptar-se als canvis que es van produint amb el pas del temps.
Norbert Bilbeny: <<El secret està en crear un clima favorable per a la convivència>>
Tot i així, hem de ser inflexibles amb el compliment de la llei, sense ser més exigents amb els altres que amb nosaltres, i tenir tots els mateixos drets i obligacions. Norbert Bilbeny ha reconegut que Catalunya és un país de mestissatge i que nosaltres hem d'anar cap aquest, que és de sang i econòmic, per poder evolucionar favorablement; tot això, ha se resultar un esforç per ambdues parts.
Finalment, el catedràtic ha acabat dient que Catalunya ha estat, és i serà un país d'integració.
Després ha arribat el torn de Jordi Pujol, el qual ha estat contundent, divertit i proper. El president ha donat el seu punt de vista sobre la immigració a través de la seva experiència, explicant que abans no hi havia ningú que es digués Gutiérrez o Díaz (només algun catedrátic o notari), en canvi ara som uns quants. A més, ha afegit que si algo bo tenia el Tripartit, era la nacionalitat de Josep Montilla, el qual l'ha definit com un català nascut a Andalusia. Així doncs, Jordi Pujol no veu que la immigració sigui un problema per Catalunya, tot el contrari, és un punt que enriqueix la nostra societat, la dels nostres fills i la del néts.
Jordi Pujol: <<Si algo bo tenia el Tripartit era la nacionalitat de Josep Montilla, el qual era un català nascut a Andalusia>>
L'únic matís que ha esmentat, és la necessitat d'alliberar-nos de la reacció natural que tenim d'allunyar-nos del foraster, tot i que ell creu que Catalunya ja l'ha superat. El president ha assenyalat que vivim en una societat ''progre'' en la qual hem d'afegir el respecte com a valor fonamental, i el tracte cap a l'altre com si fos d'aqui. L'única dificultat que pot tenir la immigració a Catalunya oscil.la entre el rebuig i el bonisme, dos conceptes que dificulten la integració.
Jordi Pujol ha finalitzat dient que sense una bona política no tirarem endavant.
Anna Raventós
VALORES TRATADOS CON HUMORQÜESTIÓ D'ACTITUD
La Mirada europea de l'altre: integració vs. integrisme
Aquest matí ha tingut lloc a l'auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna una conferència sobre la integració de l'altre en la societat. En un principi estava enfocada en el marge europeu, però han estat els propis convidats els que s'han centrat en Catalunya. Els conferenciants han estat Norbert Bilbeny (catedràtic d'ètica de la UB) i el president de la Generalitat de Catalunya entre 1980 i 2003, Jordi Pujol; l'encarregat de presentar-los ha estat el degà de la FCB, Miquel Tresserras.
L'acte s'ha iniciat amb una qüestió que havien de debatir els dos conferenciants: quina ha de ser la política del futur respecte a l'immigració?
 |
Norbert Bilbeny: <<El secret està en crear un clima favorable per a la convivència>>
Tot i així, hem de ser inflexibles amb el compliment de la llei, sense ser més exigents amb els altres que amb nosaltres, i tenir tots els mateixos drets i obligacions. Norbert Bilbeny ha reconegut que Catalunya és un país de mestissatge i que nosaltres hem d'anar cap aquest, que és de sang i econòmic, per poder evolucionar favorablement; tot això, ha se resultar un esforç per ambdues parts.
Finalment, el catedràtic ha acabat dient que Catalunya ha estat, és i serà un país d'integració.
Després ha arribat el torn de Jordi Pujol, el qual ha estat contundent, divertit i proper. El president ha donat el seu punt de vista sobre la immigració a través de la seva experiència, explicant que abans no hi havia ningú que es digués Gutiérrez o Díaz (només algun catedrátic o notari), en canvi ara som uns quants. A més, ha afegit que si algo bo tenia el Tripartit, era la nacionalitat de Josep Montilla, el qual l'ha definit com un català nascut a Andalusia. Així doncs, Jordi Pujol no veu que la immigració sigui un problema per Catalunya, tot el contrari, és un punt que enriqueix la nostra societat, la dels nostres fills i la del néts.
Jordi Pujol: <<Si algo bo tenia el Tripartit era la nacionalitat de Josep Montilla, el qual era un català nascut a Andalusia>>
L'únic matís que ha esmentat, és la necessitat d'alliberar-nos de la reacció natural que tenim d'allunyar-nos del foraster, tot i que ell creu que Catalunya ja l'ha superat. El president ha assenyalat que vivim en una societat ''progre'' en la qual hem d'afegir el respecte com a valor fonamental, i el tracte cap a l'altre com si fos d'aqui. L'única dificultat que pot tenir la immigració a Catalunya oscil.la entre el rebuig i el bonisme, dos conceptes que dificulten la integració.
Jordi Pujol ha finalitzat dient que sense una bona política no tirarem endavant.
Anna Raventós
"Hay un punto de irresponsabilidad en el humor". "El humor es banalización".
El acto quizá más distendido de la jornada de hoy ha tenido lugar en el auditorio de la facultad de comunicación de la Universidad Ramon Llull. La tertulia en torno a los valores y el humor ha sido moderada por Joan Tharrats i protagonizada por Sergi Pàmies, escritor y comentarista de opinión, Llucià Ferrer, locutor de radio y presentador de televisión y Toni Mata, guionista de Buenafuente.
La mesa redonda se ha iniciado tras el paquete de preguntas que Joan Tharrats a lanzado a los invitados: ¿Los valores se consideran a la hora de hacer humor? ¿En Catalunya hacemos un único tipo de humor? ¿Humor a cualquier precio? ¿Qué tipo de humor predomina hoy en día? y ha tenido como protagonistas al los programas de humor más vistos en Catalunya: Polònia i Crackòvia.
Según Toni Mata, no es obligación del humorista tener en cuenta los valores pero, sin embargo, tiene la oportunidad de poder hacerlo y de transmitirlos a muchas personas. El humor se gana a la gente puesto que somos una sociedad hedonista, pero, no hay que olvidar que tras el chiste hay un mensaje del que todos debemos ser conscientes. Toni Mata considera que el humor no se ha degradado sino que son las personas las que se degradan.
Llucià Ferrer se ha definido como pesimista en la cuestión de la degradación del humor. Cree que todo el mundo trata de hacer humor pero que, sin embargo, se ha perdido el sentido del humor tal y como él lo entiende; un humor con sello Mikimoto.
Sergi Pàmies, sorprendido de tener que relacionar valores con humor, ha declarado que el humor es la mejor manera de maquillar la ignorancia. El humor, dice Sergi Pàmies, es un recurso casi instintivo de la especie humana que nos hace más fuertes. "Nos permite ir más allá y forzar un poco las cosas". El humor es un recurso primario ancestral y por tanto, no podemos esperar que el hombre haga por defecto un humor delicado y sutil; tipo Inglés.
Joan Tharrats a lanzado la cuestión que concierne a la cada vez más popular incursión de los políticos en programas donde se parodian a ellos mismos y que, en principio, les critican. Y ha planteado a los tertulianos si se trata de una "bajada de pantalones" por parte del programa o si implica una degradación del político.
 |
| De izquierda a derecha: Sergi Pàmies, Llucià Ferrer, Joan Therrats y Toni Mata |
Llucià Ferrer opina que la participación de los políticos en Polònia se debe al hecho de que probablemente un político cedió a la propuesta y en consecuencia, el resto tuvo que acudir para no ser menos. Cree que no se trata de una degradación sino de un mérito de Toni Soler y el equipo del programa. Por otro lado, Toni Mata ha añadido que los políticos se han percatado de que no conectan con ciertos sectores de la sociedad y de que el humor es un idioma que les permite acceder a ellos. Sergi Pàmies no opina que se trate de una "bajada de pantalones", sino que es una forma de responder al adversario con los mismos códigos con los que él te ataca y, considera, que hacerlo es muy inteligente (responder al humor con más humor). También cree que es la necesidad la que lleva al político a salir en el Polònia. "Si no estás en los medios, estás fuera".
El acto ha concluido con la cuestión del humor en democracia. En democracia, los humoristas pueden verse forzados a retractarse debido a la presión que ciertos grupos o lobbis pueden ejercer sobre ellos. "Si ofendes al gremio de los taxistas, se te tirarán todos encima", ha dicho Joan Tharrats en clave de humor. Sergi Pàmies cree que en democracia la gente tiene la piel muy fina pero que de todos modos, pedir perdón nunca está de más. Eso sí, si se hace con humor y sin recular.
En democracia predomina la parodia y en dictadura solo sirve la ironía, dice Joan Tharrats. Toni Mata cree que simplemente se tratan de corrientes humorísticas que van variando. Sergi Pàmies ha añadido que la parodia se basa en que la audiencia pueda identificar fácilmente al parodiado y en censura, eso no es posible. Es necesario hacerlo de forma metafórica; sutil. Llucià Ferrer cree que en cierta manera estamos volviendo al humor de obra; de tarta en la cara y caídas aparatosas. El humor se está volviendo más infantil por una cuestión de share; los niños son los que controlan el mando a distancia.
La conferencia se ha desarrollado en un ambiente informal, en clave de humor y con toques irónicos. Y ha finalizado con un brevísimo turno de preguntas.
Texto: Sonia Alfaro (colabora Anna Raventós) Foto: Anna Raventós.
16 de Març de 2011
16 de Març de 2011
¿La revolución 2.0?
La e-revuelta árabe
Esta tarde, ha tenido lugar en el auditorio de la facultad de comunicación de la Universidad Ramon Llull una conferencia sobre las revueltas que se han vivido en ciertos países del mundo árabe y en especial en Egipto. Conducido por Montserrat Arbós, el debate ha sido protagonizado por Karim Hauser, ex corresponsal de la BBC en el cairo, Lali Sandiumenge, periodista especializada en TIC en el mundo árabe, y, como invitado especial, Wael Abbas, bloggero, periodista i activista por los Derechos Humanos egipcios.
El acto se ha iniciado con la contextualización de la sociedad egipcia actual por parte de Montserrat Arbós, periodista y profesora de la FCB. Montserrat ha aportado datos muy significativos y que quizá fueron determinantes para que se produjese la revolución popular. El 30 % de la población egipcia (el 30% de 80 millones de personas) tiene acceso a Internet (5 millones poseen un perfil en Facebook y 300 mil tienen cuenta en Twitter). Y, de estos 80 millones de habitantes, el 65% no supera los 30 años de edad.
El debate se ha abierto con una pregunta directa y clara que Montse Arbós ha lanzado a los invitados: Nos encontramos realmente ante una revolución 2.0? Internet es capaz de cambiar el mundo árabe?
Karim Hauser ha declarado que Internet puede cambiar el mundo árabe pero no de forma inmediata. Internet ha permitido que una masa crítica se haya podido organizar para cambiar la sociedad pero, dice, "los cambios ya se habían sembrado antes". Internet es el vehículo para adoptar los valores democráticos. Tras un análisis de la influencia de Internet para la movilización social para el cambio, Karim Hauser ha hecho una breve crónica sobre lo que sucedió en Túnez y Egipto.
Según cuenta el periodista, Facebook, Twitter y Youtube substituyeron a los medios de comunicación tradicionales permitiendo así, un mayor acceso a la información. El 27 de Enero, Mubarak apagó Internet pero una coalición de activistas continuó informando de lo que allí estaba pasando. (El movimiento continuaba a pesar de las medidas de control del gobierno). Un hecho relevante en el caso egipcio fue la simpatía que las acciones de la juventud generaron en un sector del ejército. Además, las generaciones más viejas pudieron regenerar sus convicciones políticas que se habían visto mermadas tras tanta represión.
Karim Hauser ve en Internet un medio que promueve los valores democráticos; "permite una especie de sufragio universal en el que el voto no cuenta pero la voz sí" y permite generar una masa consciente. Según el periodista, la educación es fundamental. Y durante muchos años, en los países árabes ha habido una ausencia de educación a muchos niveles.
Lali Sandiumenge cree que sería exagerado decir que se trata de una revolución 2.0 pero admite que, de otro modo, sin Internet y Aljazeera, no hubiese sucedido tan rápido. La periodista ha contado su experiencia personal en Egipto entre el 2004 y el 2007. Durante esos 3 años siguió de cerca el activismo online en el mundo árabe como denuncia de la corrupción i como voz de las minorías. (Internet llega al mundo árabe a finales de los años 90). Según relata Lali Sandiumenge, Internet y Aljazeera aportan una información alternativa a la que se había dado hasta el momento. Según su criterio, no podemos hablar de una revolución 2.0 porque resultaría injusto para todos aquellos que llevan mucho tiempo luchando y para aquellas personas, que armadas de valor, salieron a la calle para manifestarse.
Lali Sandiumenge siguió de cerca en Egipto la tarea de los bloggeros y en concreto el trabajo de Weal Abbas, que se centró en la tortura policial. Ha contado el caso de un conductor de minibus que fue sodomizado con un palo de escoba por la policía. La propia policía grabó un video de la tortura y lo difundió por el barrio de la víctima. Weal Abbas colgó el video en su blog y de ese modo pudo ser publicado el caso en la prensa. A Lali Sandiumenge le parece injusto para los bloggeros que la prensa se aproveche de ellos para poder publicar la noticia citando como fuente al blog y quedando ellos, de este modo, impunes.
Weal Abbas ha afirmado que la comunicación siempre ha sido la clave de las revoluciones desde antaño y que ahora, usamos Internet para organizar a mucha gente. Defiende Internet como el único medio democrático que permite la interactividad del usuario y que da voz a las minorías reprimidas (homosexuales, comunidad cristiana etc). La sociedad civil vio en los blogs una canal donde poder expresarse libremente. Cuenta Weal que no es posible, en Egipto, la existencia de un periódico, un partido o una televisión independiente puesto que se necesita permiso del gobierno. "Necesitas permiso del gobierno para poder criticarlo", dice con cierta ironía, hecho que describe Weals Abbas como una broma. ("I'ts a joke!").
Weal Abbas es un bloggero con un pie en la calle y otro en Internet. Como muchos otros, ha sido perseguido, detenido, torturado y finalmente encarcelado durante 4 años por criticar al gobierno. Él y su familia están amenazados e incluso le acusan de tener un pasado criminal.
Sonia Alfaro
La ambulancia del mundo
Pastillas contra el dolor ajeno
A lo largo de la historia de la humanidad, el hombre ha intentado combatir cualquier tipo de enfermedad que pudiera provocar su extinción. Sin embargo, en la actualidad, todavía hay muchos países que no tienen los recursos necesarios para la supervivencia de sus ciudadanos. ¿Es la sociedad occidental (reconocida por todos como la más avanzada) junto con sus empresas farmacéuticas las que los tendrían que ayudar? ¿A caso no hay suficientes avances científicos, tecnológicos y sobretodo económicos para hacerlo? Parece que no. Sin embargo existe un grupo de personas que tienen una gran sensibilidad frente a éstas injusticias. Éstos son la organización de Médicos Sin Fronteras.
Médicos Sin Fronteras se preocupa únicamente de salvar vidas humanas, sin ninguna discriminación en cuanto concierne: etnia, religión o cultura. Todos los que forman parte de ésta organización son voluntarios y hacen todo lo que tienen en sus manos para combatir y ayudar a los enfermos olvidados por la mayoría de nosotros. Al producirse cualquier desgracia que va desde una catástrofe natural, conflictos armados, epidemias, violencia social o exclusión sanitaria, son los únicos que acuden inmediatamente como si de una ambulancia se tratara.
Las pastillas contra el dolor ajeno es la nueva campaña de sensibilización de MSF que ha presentado en los últimos meses. Consiste en la venta de una caja que contiene seis pastillas, en la que cada una simboliza una de las seis enfermedades olvidadas. Tuberculosis, Malaria, Enfermedad del sueño, Kala Azar, Chagas y Sida infantil. Éstas son las enfermedades que en realidad tienen solución, y que se podrían prevenir y evitar, si no fuera porque la sociedad capitalista prefiere callar y olvidar. Pervive una ignorancia consciente en la sociedad occidental del efecto que tienen estas dolencias. Pocos saben que un niño cada dos segundos muere de Malaria, que cada año un millón y medio de personas mueren de Tuberculosis y que cada día mueren ocho mil personas debido a éstas seis enfermedades.
Nuestra sociedad tiene pánico al dolor. Existen múltiples tipos de medicamentos para combatir cualquier tipo de sufrimiento. Puesto que el hombre occidental no sabe resistirlo. ¿Pero qué pasa cuando lo que te duele es el dolor ajeno? Médicos Sin Fronteras nos ha dado la solución: con un solo euro puedes sanar tu sufrimiento y contribuir con una donación a la salvación de una parte de la humanidad.
Pastillas contra el dolor ajeno, donde el principio activo es el amor, son la creencia que mantiene la esperanza de que es posible cambiar el destino de las personas.
Federica Selvatico y Alba Mudarra
Amb humor tot es fa més lleuger
Superats! La cultura de l'esforç a la televisió
 |
| Àngel Llàcer a Blanquerna |
Actualment, la televisió té un paper molt important en les nostres vides, fins al punt que aquesta ens transmet una sèrie de valors que absorbim i interioritzem. La finalitat d'aquesta conferència era arribar a una conclusió, o almenys tenir-ne una idea clara de si la comunicació de masses ens fa canviar els nostres valors.
Àngel Llàcer, tot bromejant amb els assistents, ha dit que no espera res de la televisió en quant a la transmissió de valors ja que, aquesta no té cap tipus de control sobre les persones. L'espectador és el que decideix, cal tenir present que la veracitat de les produccions està sotmesa a l'entreteniment de l'audiència.
També ha tractat el tema dels formats televisius, segons ell deteriorats amb el pas del temps. Avui dia, s'emeten programes que elogien l'ignorància amb l'intenció d'atraure a un públic menys selecte: <<ens hem tornat consumidors de minuts>>, així definia Àngel Llàcer la passivitat del públic per a consumir tot allò emès sense una visió crítica. Finalment, ha esmentat que s'ha arribat a un punt en que ja no sabem qui és professional de la comunicació i qui no.
Per la seva part, Victor Amela ha comentat que la televisió, al ser l'activitat que més es du a terme en el món, hauria de controlar els valors que transmet als espectadors. Tot i així, ha afegit que no ha vingut per a salvar-nos, sinó per a entretenir-nos. Pel que fa a la veracitat dels formats, Victor Amela ha afirmat que la veracitat dels formats televisius no el preocupen ja que l'engany és la base de la nostra societat. El que si que l'inquieta és la inexistència d'una frontera entre el periodisme inofensiu i l'agressiu, així com l'empitjorament dels llindars en els formats. Per acabar, Victor Amela ha afegit que el que alimenta la televisió és la incertesa del que passarà rere la pantalla, i que cada vegada serem menys persones mirant més programes ja que la televisió s'ha democratitzat.
Per últim, Carme Farré ha tingut una participació més discreta ja que s'ha vist eclipsada per la participació d'Àngel Llàcer i Victor Amela. Tanmateix, la indecisa convidada ha mostrat els seus dubtes sobre quant seria capaç d'apostar una productora per aconseguir els seus objectius.
Un altre Món és possible
Grup 33: Una altra presó és possible
Puc dir que aquesta és la conferència més humana a la que he assistit durant aquests dies. A diferència de la resta d'actes en que tot estava enfocat al món de la comunicació, aquest ha fet èmfasi en un projecte social. El Grup33, pretén crear un nou sistema penitenciari que permeti als presos tenir una nova oportunitat de vida. <<No són brossa social, són persones>>. L'actual sistema està basat en el càstig, la qual cosa és bastant negativa, doncs <<s'intenta espantar els presos per a que quan surtin no cometin delictes per a no tornar, però què passa amb els que s'acostumen a l'empresonament, els qui manen en aquest hàbitat? només crees animals de presó>>
 |
| Presos de l'UTE en una obra teatral |
 |
| Lluis Font contesta una pregunta |
 |
| Manuel Conde intentant amagar la seva emoció |
Edgar Alsina
Debat Obert
Els mitjans de comunicació i els valors democràtics
Aquest matí ha tingut lloc a l'auditori de la facultat de comunicació Blanquerna una conferència sobre la comunicació i els valors democràtics. Els convidats han estat Lluís Bassets, Montserrat Guibernau i Martí Anglada, tots ells presentats per M. Dolors Genovès que ha iniciat l'acte amb una pregunta clara i directe: els mitjans de comunicació donen suport als valors democràtics? (visualitzar vídeo)
El torn de respostes ha començat de la mà de Lluís Bassets el qual ha respòs de manera afirmativa. Segons ell, l'origen del periodisme es basa en gosar saber, inquirir, preguntar i explicar, amb l'objectiu d'aconseguir saber allò que volen que no sapiguem. A més, ha remarcat que el més important és el fonament del periodisme, és a dir, la disciplina de verificació i el fet que aquesta pugui ser discutida i debatuda.
A continuació, Martí Anglada ha defensat la idea que la premsa no constitueix el quart poder, tal i com es discutia als anys seixanta i setanta. La raó és senzilla. L'exercici d'un poder ve acompanyat de certes perversions i la premsa no es pot permetre aquest fet, simplement ha d'actuar d'intermediari i perseguir els valors del respecte, l'honor i la dignitat. L'objectiu final és apropar-se a la veritat com a instrument de comunicació.
Segons Montserrat Guibernau, les xarxes socials han creat una comunitat de dubtosa confiança. Els usuaris percebem els missatges a twitter o a facebook com a quelcom fiable i proper a nosaltres. Les formes de comunicació tradicionals basades en l'individualisme ens han dut a la desconfiança dels medis i son aquests mateixos els que s'han reinventat creant una societat de ficció basada en la confiança. És cada cop més freqüent que els polítics facin ús d'aquesta eina comunicativa per a guanyar-se la confiança perduda del ciutadà.
Finalment els convidats han coincidit en que Wikileaks permet als comunicadors dir tot allò que coneixien "off the record" però que no podien expressar públicament.
Anna Raventós, Federica Selvatico i Sonia Alfaro.
Els límits de la ficció
La convivència en les sèries de ficció
Què hi ha de nou en les sèries de ficció? Aquesta ha estat la pregunta realitzada als convidats a l'aula 102.
La primera en sorprendre els assistents ha estat Carmen Fernández, guionista de la sèrie catalana Infidels, que ha dedicat el seu temps ha parlar de la pròpia sèrie i el rumor que corre a les xarxes socials sobre la pressumpta pressió de Convergència i Unió sobre TV3 per a que aquesta acabés. Ha volgut desmentir-ho dient que << quan es va començar la sèrie ja es va fer amb la idea que en la tercera temporada finalitzés>>. La sèrie ha acabat, segons el canal català, perquè el cost de producció era massa alt i no tenia prou audiència per a mantenir-la en antena. A més, començava a convertir-se en un culebrot i no és l'estil de programa que la cadena vol emetre.
 |
| Núria Garcia ha estat molt convincent |
També ha fet una enumeració de característiques normalment presents, com ara l'explotació de la guerra de sexes o el paper de victimització de la dona. Les sèries de televisió mai pretenen ser una imatge de la realitat, doncs, només han d'intentar entretenir amb els estereotips tradicionals anteriorment esmentats.
L'últim en disposar de torn de paraula ha estat Francesc López, director i guionista de Somos Cortos de TVE. El convidat ha donat importància a la confusió que té l'espectador entre realitat i ficció, <<qualsevol actor et dirà que es troba gent pel carrer que el crida pel nom del personatge>> i es que, tot i que opina que les sèries de ficció només serveixen per a entretenir, existeix un cert paral·lelisme entre aquestes i la vida real. L'única novetat que presenten les sèries de ficció actuals és el ritme trepidant, les escenes curtes i els canvis constants d'escenari.
 |
| Francesc López i Carmen Fernández |
L' equip del B24 ha aconseguit una entrevista en exclusiva amb Carmen Fernández.
Edgar Alsina i Jorge Muro
15 de març de 2011
S.O.S.TENIBILITAT
El futur sostenible de les marques
Aquesta tarda ha tingut lloc a l'auditori de la facultat de comunicació Blanquerna una presentació sobre HAVAS, una empresa del món de la comunicació que confia en el futur sostenible de les marques. Ferran Rodés, actual conseller delegat del grup HAVAS, ha declarat que les empreses haurien de tenir una dinàmica de sostenibilitat per a poder allargar la seva existència en el temps.
 |
| D'esquerra a dreta: Josep Rom, Ferran Rodès i Susana Martínez |
A partir dels anys 80 comencen a sorgir consumidors insatisfets amb les marques, i aquestes, es centren en els que segueixen satisfets amb ella. A l'hora, els consumidors deixen de banda els missatges publicitaris i es centren en els comentaris i les opinions d'altres consumidors per a decidir sobre un producte. A partir d'aquest moment, s'estableix una relació bidireccional entre el consumidor i la marca.
La solució està en fomentar el capital social basant-nos en la qualitat, profunditat, amplitud i freqüència del diàleg entre la marca i l'usuari. Quan més transparent és una marca més confiança transmet. Ferran Rodés afirma que el futur es troba en les marques sostenibles les quals han de complir les cinc fonts de capital: el financer, l'industrial, l'humà, el social i el natural. Ens trobem en un punt en que els usuaris confien més en que els problemes socials puguin ser resolts per les empreses abans que pels governs.
Campanya de sostenibilitat social de Pepsi 2011
Sonia Alfaro i Anna Raventós
Marca com a valor social
La dimensió social de la marca
Social, és un concepte complicat de difinir causat per la seva ambigüitat lingüistica. És quelcom relacionat amb les persones? Amb les xarxes socials? O bé, amb la imatge de la societat corporativa empresararial? Això si, sabem de què és contrari, d’individual. D’altra banda, com l’encavim dins l’àmbit de l’empresa? Es du a terme relacionant tots aquells significats i beneficis compartits que una empresa vol transmetre com a valors de la seva marca, els quals puguin satisfer totes les necessitats dels seus consumidors. Per tant, tots aquests valors socials identificats a la marca en qüestió hauran de posseir notorietat, rellevància i una gran diferenciació de la competència.
Segons l’Oriol Renart, <<Cal tenir en compte que allò social no ven, no crea rellevància, construeix conciència a nivell social>>. Els efectes que tenen les marques dins la nostra societat són majors que els que pot tenir un mitjà de comunicació o una xarxa social. Les marques són capaces de sensibilitzar de forma increïble vers als temes més preocupants que viu la societat, com ara malatíes (càncer,sida,etc.), fam, el canvi climatic o fins i tot la crisi. Un exemple d’això seria la marca Toyota, que va treure al 2002 la gamma de cotxes híbrids, tot i sabent que no seríen retables. Aixó ho van dur a terme per reforçar el seu valor de conservació mediambiental. És important dir que actualment Toyota és la pionera en cotxes híbrids, i aquell primer model és el més venut al Japó. Evidentent, al final a resultat rentable. Un altre exemple molt representatiu és el de la marca Dove, creant un anunci amb dones sense els cànons estètics imposats per la societat, no eren exactament primes. Amb això, aquesta marca feia que les dones es valoressin molt més.
Segons l’Oriol Renart, <<Cal tenir en compte que allò social no ven, no crea rellevància, construeix conciència a nivell social>>. Els efectes que tenen les marques dins la nostra societat són majors que els que pot tenir un mitjà de comunicació o una xarxa social. Les marques són capaces de sensibilitzar de forma increïble vers als temes més preocupants que viu la societat, com ara malatíes (càncer,sida,etc.), fam, el canvi climatic o fins i tot la crisi. Un exemple d’això seria la marca Toyota, que va treure al 2002 la gamma de cotxes híbrids, tot i sabent que no seríen retables. Aixó ho van dur a terme per reforçar el seu valor de conservació mediambiental. És important dir que actualment Toyota és la pionera en cotxes híbrids, i aquell primer model és el més venut al Japó. Evidentent, al final a resultat rentable. Un altre exemple molt representatiu és el de la marca Dove, creant un anunci amb dones sense els cànons estètics imposats per la societat, no eren exactament primes. Amb això, aquesta marca feia que les dones es valoressin molt més.
Com podem comprovar totes les grans empreses inverteixen molt en la seva responsabilitat coorporativa, per a ells és molt important tenir uns bons valors, que la gent els coneixi i crear aliances amb organitzacions no governantals o sense ànim de lucre i crear projectes conjunts.
Tot i així en la majoria de casos aquesta responsabilitat social de l’empresa no arriba a la societat o, si més no, hi arriba parcialment. Actualment,entre el 18 i 20% dels europeus compra un producte per la seva responsabilitat social. Així doncs, qualsevol empresa està interessada en que es fagi pública la seva col·laboració. Un cas curiós és el de la caixa que ara, en temps de crisi ha preferit reduir el pressupost de publicitat per tal de mantenir intacte la seva activitat d’ajuda social, en que inverteix, cada any 500 milions d’euros. En referència a aquesta situació, Jordi Torrents ha comentat, <<és important comunicar, però és més important actuar>>.
 |
| Oriol Renart |
 |
| Jordi Torrents |
Edgar Alsina i Alba Mudarra
INTERNET cambia las mentes
Socialización y valores en la nueva comunicación
La facultad de comunicación de la universidad Ramon Llull ha resguardado del temporal a los valores en la nueva comunicación. Éstos han llegado de la mano de Javier Elzo "más cargado de preguntas que de respuestas"; según ha afirmado el propio conferenciante que se define como un "adolescente adulto". 
Javier Elzo, doctor en sociología, profesor de la Universidad de Deusto durante 30 años y escritor, ha presentado junto a Ferran Sàez el libro en el que ambos han colaborado; el uno como director y el otro como autor: Valors tous en temps durs. De la mano de Javier Elzo hemos hecho un recorrido por las distintas teorías entorno a los valores en la nueva comunicación y, de facto, a través de la suya propia.
Según ha declarado Ferran Sàez, los valores nos interesan porque nos encontramos en un momento de crisis económica en la que los valores tienen mucho que ver. Según Ferran Sàez, los valores mueven; nos impulsan a hacer una serie de determinadas cosas y, en este sentido, una cultura que tiene como valor propio el trabajo dista mucho de otra que no lo tenga.
Javier Elzo, doctor en sociología, profesor de la Universidad de Deusto durante 30 años y escritor, ha presentado junto a Ferran Sàez el libro en el que ambos han colaborado; el uno como director y el otro como autor: Valors tous en temps durs. De la mano de Javier Elzo hemos hecho un recorrido por las distintas teorías entorno a los valores en la nueva comunicación y, de facto, a través de la suya propia.
Según ha declarado Ferran Sàez, los valores nos interesan porque nos encontramos en un momento de crisis económica en la que los valores tienen mucho que ver. Según Ferran Sàez, los valores mueven; nos impulsan a hacer una serie de determinadas cosas y, en este sentido, una cultura que tiene como valor propio el trabajo dista mucho de otra que no lo tenga.
Tal y como plantea Nicholas Carr en un su última publicación, Superficiales, Javier Elzo también se cuestiona qué está haciendo internet con nuestras mentes y qué relación establecemos entre la tecnología y el conocimiento. Según apunta el sociólogo, nuestra forma de aprender y de socializarnos puede cambiar los valores. Tras el análisis de la tesis instrumentalista, que sustenta que el instrumento no está dotado de valor sino que está subordinado a las personas -es solo un medio-, y la determinista, que afirma que los medios no son sólamente canales de información sino que proporcionan la materia del pensamiento y modelan el proceso de pensamiento, Javier Elzo ha hecho su propia disertación sobre el tema. El sociólogo vasco defiende una tesis condicionalista según la cual, no todos reaccionamos del mismo modo ante los mismos instrumentos. Javier se define como un "adolescente adulto"; lleno de dudas. La duda metódica le ha hecho replantearse unas declaraciones que hizo hace años en una conferencia sobre ciudadanía digital en la que afirmó que "la persona es anterior al medio". Ahora, rectifica y duda de si podemos substraernos del medio. Matiza que "la persona es anterior al medio pero crece con él" y que "los valores nacen y se transmiten con el medio". Así pues, Internet está cambiando nuestros valores e incluso nuestro cerebro; nuestra mente.
Javier Elzo propone dos concepciones distintas acerca del concepto de valor. La una, entiende los valores como aquello que consideramos válido; importante. La otra, hace referencia al criterio de valor social que permite diferenciar entre lo que es correcto y lo que no. Por lo que respecta al origen de los valores, existen 3 tesis distintas: La concepción tradicional sostiene que los valores están inscritos en la naturaleza. Javier Elzo rechaza esta visión puesto que no explica la atrocidad humana. (Esta concepción da lugar a dos acepciones distintas; la una, laica y la otra, religiosa.) La concepción voluntarista determina que los valores están promovidos por los poderosos. (Afirmación respecto de la cual Javier Enzo plantea un interrogante: "¿Quiénes son los poderosos?"). La tercera, la humanista, defendida por Javier Elzo, afirma que los valores son creaciones humanas.
Alrededor de esta cuestión, Javier Elzo se plantea la posibilidad de que existan valores universales comunes a todos y en todo el mundo. Discierne entre los valores individuales, los valores propios a colectivos o sociedades determinadas, los valores universales en colectivos amplios y, por último, los valores universales que comparten los hombres y mujeres en todo el mundo y con los que Javier Elzo discrepa (no cree que puedan existir valores comunes a todo el mundo). Javier Elzo se plantea de qué forma construimos y transmitimos valores y distingue entre 3 formas de aprendizaje: el aprendizaje formal (se da en centros de educación), la educación no formal (paralelamente a los principales sistemas de aprendizaje) y el aprendizaje informal que es la base neutral del aprendizaje. En este último tipo se incluye el aprendizaje que se da en la familia, en la calle y a través de las nuevas tecnologías como las redes sociales y las páginas de Internet.
Javier Elzo plantea un paquete de preguntas abiertas respecto a cómo podemos transmitir los valores en la nueva comunicación, qué valores consideramos prioritarios fomentar y transmitir, para qué, con que fin. La finalidad está clara, al menos para Javier Elzo, "lograr que las desigualdades sociales sean menores". A la pregunta de si la red está creando un mayor sentimiento de cohesión, Javier responde que "se han creado archipiélagos de personas que tienen afinidades comunes". Se trata de un individualismo dentro de un grupo de afines que Internet ha fomentado.
Sonia Alfaro.
El equipo de B24 alza la mano en el turno de preguntas. Clica aquí y conoce la respuesta.
El reporter freelance, vida a l'estranger
Els valors professionals dels joves reporters
Les Jornades Blanquerna han començat aquest matí amb un seguit de conferències dedicades especialment al reporterisme. A Els valors professionals dels joves reporters els convidats han explicat, a partir de vivències pròpies, com viu un reporter destinat a l'extranger. A més, han fet èmfasi en aquest tipus de vida com a freelance, doncs tots tres ho són o ho han estat.
En general, el que han fet els tres conferenciants ha estat defensar certs valors per davant de qualsevol problema que et puguis trobar com pugui ser, per exemple, que et trobis en un pais amb censura i que no et deixin cobrir una notícia. Aquests valors són, el treball, el risc, i el seguir sempre el que et diu el cor de comunicador.
La xerrada ha començat amb una petita presentació per part de l'Enric Xicoy, professor de la universitat. Ha explicat qui eren els convidats, antics alumnes de la FCBlanquerna que estan triomfant en el món de la comunicació: <<Tots ells van trobar feina a mitjans de comunicació importants després de sortir de la facultat >> ha comentat Xicoy.
En primer lloc ha parlat Miquel Toran, càmera de Televisió Espanyola, i que vuit dies enrere es trobava a l'Àsia. Ha defensat que el reporterisme, si no és fora del teu hàbitat comú, "es pot arribar a fer avorrit, sempre fas el mateix però si ets a l'extranger descobreixes noves cultures, i això enganxa". Ha mostrat potser, certa decepció amb la seva feina, com si n'hagués esperat molt més del que finalment ha trobat.
 | ||||
| Els tres convidats i l'Enric Xicoy, després de la conferència. |
Més tard ha parlat Iris Mir, que sobretot ha volgut fer èmfasi en la llibertat que té com a freelance, tot i que, en la seva opinió, <<Aquest sistema va en contra de la professió>>. I es que s' acaba creant molta competència i el preu de la feina baixa considerablement. Un tall de ràdio pot, segons l'Iris, oscil·lar entre 20 i 27€ i evidentment, n'has de vendre molts. Això provoca que acabis treballant per a produir i deixís de banda el que realment t'atrau de la professió, explicar coses.
Per últim ha arribat el plat fort de la conferència, Xesco Reverter, cap de la secció internacional de TV3, ha explicat aquest món desde el punt de vista de qui es queda a la redacció, qui compra o rebutja informacions ofertades. Ha entrat amb cert toc d'humor, dient que << que jo sigui el cap internacional de tv3 diu molt del fotut que està el canal.>> Ha comentat que el fet de marxar fora, de canviar d'entorn, espavil·la als reporters novells, que és una gran experiència i que s'ha d'aprofitar quan ets jove, doncs <<ara, amb 32 anys, no crec que em veiés amb cor de fer-ho>>. Opina que la majoria de reportatges que trobis els vendràs, però si no en fas molts no arribaràs a final de mes.
Edgar Alsina
Memòria històrica vs. memòria emocional
La memòria, un viatge de la realitat a la ficció i viceversa
Aquest matí s’ha produït la conferència anomenada La memòria, un viatge de la realitat a la ficció, amb l’escriptor i autor de Pa Negre, Emili Teixidor i el director de documentals i productor del film Garbo: el espia, Edmon Roch.
<< Hi ha fets que em sorprenen i m’inspiren per escriure>>, així es com defineix Emili la inspiració per produir les seves obres. Segons Emili Teixidor, la memòria emocional és la més important per a un novel·lista tot i que, aquesta impliqui la introducció de certs aspectes ficticis . En el cas de Pa Negre el propòsit del escriptor no era fer un document històric sinó explicar una història amb un conjunt de personatges, climes i aspectes característics de la època. En totes les seves obres intenta transmetre una metàfora oculta en algun dels seus personatges, sense que a l’espectador l’hi sigui fàcil de esbrinar.
 |
| A banda i banda Edmond Roch i Emili Teixidor, al centre Francesc-Marc Álvaro |
L’escriptor també ha parlat de l’estil del director Agustí Villaronga en l’adaptació de la seva obra a la gran pantalla. Agustí Villaronga no s’ha limitat només a il·lustrat l’ obra de Emili Teixidor, també ha integrat aspectes de ficció sense que el fil de la historia s’hagi vist alterat.
Per altra banda, el director Edmon Roch ha definit la seva obra Garbo: el espia, com un documental fet d’una barreja d’elements històrics per explicar una història real. Aquesta producció descriu la vida de Joan Pujol, més conegut amb el nom de Garbo.
<<Ens trobem casos en que la gent integra tant el seu rol de ficció que l’acaben assumint com a la seva pròpia realitat>>; aquest seria el cas d’en Joan Pujol (Garbo), que determinava Edmon Roch. La vida de Garbo es basava en la representació constant del seu paper fictici tot eliminant la seva pròpia realitat.
Per Emili Teixidor el més important és assolir l’estètica que es desitja en l’obra encara que es tingui que modificar la realitat, però en el cas de Edmon Roch el més important es explicar o transmetre la realitat des de la visió de cadascú sense tenir tant present l’estètica.
Jorge Muro
